ABPgame+ 2017-2018: presentaciones hito 3
Presentaciones Hito 3 (Presentación Proyectos ABP)
Ingeniería Multimedia
Curso 2017-2018
Martes 27 de marzo de 2018
Salón de Actos de la EPS I a partir de las 15:00 h.
Vídeo:
Designing Effective eLearning Infographic
Designing Effective eLearning Infographic
Posted on March 21, 2018
Organizations adopt different project management techniques, instructional design models, and visual design principles to create eLearning solutions.
The changing tastes of learners, falling attention spans of learners, and the shift towards learning on mobile devices have brought a significant change in the way eLearning is designed and delivered.
Learners choose to access smaller learning nuggets ‘on-the-go’ and this in tandem has fueled the growth of video-based learning and dedicated mobile learning apps.
In this infographic, we have distilled the best practices to be followed when working on an eLearning project. Do read and share your insights on how to execute and deliver an eLearning project successfully.
Find more education infographics on e-Learning Infographics
A la recerca d’una psicometria universal
A la recerca d’una psicometria universal
Ressenya
The measure of all mind
Evaluating Natural and Artificial Intelligence
José Hernández-Orallo
Cambridge University Press
Cambridge, 2017.
553 pàgines
Cambridge University Press
Mètode
Revista de Difusió de la Investigació
www.metode.cat
Número 96. Hivern 2017
Pàgina 99
(versió llarga)
Malgrat ser un dels tòpics més importants de la ciència, el qualificatiu intel·ligent (intelligent, smart, thinking, brainy…) és possiblement el terme més sobreutilitzat, i per tant desprestigiat, de finals del segle XX i principis del XXI. En l’actualitat qualsevol artefacte que vulga ser valorat ha d’etiquetar-se com a intel·ligent. No s’és res en aquests temps si no s’és intel·ligent. I qualsevol cosa pot qualificar-se d’intel·ligent: des de telèfons intel·ligents fins a la banca intel·ligent. La publicitat està fent un ús excessiu del terme i ens està marejant. Però, què és la intel·ligència? es pot mesurar la intel·ligència? les màquines poden ser intel·ligents? Ara son més necessaris que mai treballs rigorosos sobre la intel·ligència i la seua mesura, tant de la natural com de l’artificial. Per això em va alegrar trobar-me amb aquest llibre, que, encara que en principi semble pretensiós en el seu títol (all mind, i disculpeu-me, però sóc professor de lògica i per tant, per a mi, tot és tot, sense excepcions – quantificació universal -, i en el món real he vist pocs casos en els quals es puga aplicar, més encara si estem implicats els humans), és d’obligada lectura per a aquelles persones interessades a conèixer on ens portarà la intel·ligència artificial (IA).
La intel·ligència és un tret de la ment associat habitualment i de forma exclusiva als humans, per això la denominació d’animals racionals. Però ja fa anys que es va estendre el concepte als animals (no racionals?) i es va estudiar el seu comportament (psicologia comparada). Amb l’aparició dels primers ordinadors, aquesta facultat també es va traslladar a les màquines. Només cal recordar que al principi els ordinadors eren coneguts com a cervells electrònics (cerebros electrónicos). Per tot açò, el concepte d’intel·ligència és relliscós i difícil de definir. La cerca d’un únic tipus d’intel·ligència es va veure superat en el segle XX amb l’aparició de diferents teories psicològiques que advocaven per noves i múltiples intel·ligències. I en l’actualitat fins i tot es parla de la singularitat tecnològica i la superintel·ligència (qualsevol intel·lecte que excedisca l’acompliment cognitiu humà en pràcticament totes les àrees d’interès i capaç de millorar-se contínuament). Així, en aquest context ens sorgeix una primera pregunta: és possible un concepte unificat d’intel·ligència?
I sense una definició clara, normalitzada i àmpliament acceptada, el treball de mesurar-la es converteix en més complicat. Quan no disposem d’una definició precisa del que volem mesurar necessitem almenys fer ús d’una mesura pragmàtica. Els tests que ofereixen una única mitjana, el factor g (general intelligence) i el quocient intel·lectual (IQ – intelligence quotient), es queden curts davant l’extensió del concepte intel·ligència. Turing, quan els ordinadors eren encara més models computacionals teòrics que reals, va proposar una prova d’intel·ligència per a les màquines (Test de Turing o Imitation Game). Més coneguts són els més moderns CAPTCHA (Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart) que hem de superar per a demostrar a alguns serveis d’Internet que no som robots. Lofti Zadeh, pare dels sistemes difusos (Fuzzy Systems), va proposar el MIQ (The Machine IQ) per a mesurar el rendiment en una població de màquines, encara que únicament serveix per a comparar màquines d’un mateix període tecnològic. Açò ens porta a la segona pregunta: serem capaços d’establir un model per a mesurar la intel·ligència d’humans, animals i màquines de forma conjunta i integrada?
Aquest és un dels llibres que hem de llegir si estem cercant respostes a aquestes preguntes. No és un llibre divulgatiu ni de fàcil lectura. Està carregat de contingut tècnic i terminologia teòrica. Necessita d’uns coneixements mínims sobre el tema, però val la pena la seua lectura.
L’autor defineix el regne de la màquina (machine kingdom), generalització del regne animal que inclou l’Homo sapiens, els animals i les màquines, com el conjunt de tots els sistemes interactius, és a dir, amb sensors (entrades) i actuadors (eixides). Les fronteres entre les intel·ligències naturals (en humans i animals) i les artificials són cada vegada més borroses de manera que formen finalment un contínuum en el qual constantment apareixen nous híbrids entre aquestes. Necessitem noves eines que ens permeten treballar en les fronteres. Quan unes proves d’intel·ligència són validades per a un determinat grup, poden ser usades per a mesurar subjectes d’aquest grup, però la qüestió és si podem usar el test d’una disciplina en una altra. Sembla clar que no, almenys de forma directa i automàtica. Però podem avançar cap a açò.
I definit un regne únic que engloba tots els individus (agents) a analitzar ja podem intentar establir una psicometria universal, definida com l’anàlisi i desenvolupament d’eines de mesura per a l’avaluació de les característiques del comportament, incloent-hi les habilitats cognitives i els trets de personalitat. Aquestes eines han de treballar solament amb informació procedent de l’observació del comportament: de les entrades que rep i de les eixides que produeix. És per açò que són anomenades de caixa negra (black-box). En els humans hi ha diferents models per a representar els trets de personalitat (per exemple, The Big Five). I quant a les habilitats cognitives, aquestes no han de ser dependents de la cultura, per exemple. Però a més, hi ha trets innats i altres adquirits, confluint una certa proporció que és genètica i una altra part que és ambiental. Així, aquest és un dels aspectes clau si s’estudia la intel·ligència dels animals. La intel·ligència és la que ens permet abordar futurs problemes i no únicament una tasca concreta en l’actualitat. Per resumir, quines són aqueixes habilitats cognitives i trets de personalitat comunes a persones, animals i màquines que hem de mesurar?
Si volem que aquests instruments de mesura servisquen tant per a humans, animals, com per a màquines, han de tenir algunes característiques especials que no suposen un biaix en les mesures. Per exemple, hem de tenir en compte el llenguatge utilitzat, les interfícies i les recompenses i estímuls. En el llibre es planteja que aquests instruments han de ser no antropocèntrics, computacionals i significatius. Hi ha tres aspectes claus que ens ajudaran a fer les proves el més universals possibles: l’ús de diferents interfícies, els tests adaptatius segons anem obtenint major coneixement sobre l’agent que l’està fent i que siguen independents de la població sobre la qual s’aplica, de manera que funcionen sobre la totalitat del regne màquina. Si no podem usar les mateixes regles per a tots, almenys que puguem usar els mateixos principis per a construir totes les regles particulars. El que ens porta a una altra qüestió: quins són els criteris que hauria de complir una bateria única de proves d’intel·ligència?
La part nuclear del llibre s’aborda des de la visió algorítmica de la naturalesa i la cognició des d’una perspectiva computacional. Si podem representar els comportaments com algoritmes, aprofitarem la Algorithmic Information Theory (AIT) per a trobar respostes a algunes de les qüestions anteriorment plantejades. Apareix en aquest cas la noció de dificultat, i la seua quantificació (nombre de passos computacionals requerits), com l’embrió de la psicometria universal que cerquem. El C-test se’ns presenta com una primera aproximació per a abordar la subjectivitat de les proves psicomètriques, en els quals els ítems no són triats ad hoc i amb dificultats derivades de la seua aplicació a poblacions humanes.
Però, de moment, no aprofundim més en la qüestió. El llibre desenvolupa una exhaustiva explicació tècnica del tema. Aquesta ressenya no pretén desvetlar totes les respostes donades en el llibre, sinó plantejar les preguntes i motivar al lector perquè aborde la seua lectura. No se’n penedirà.
Faraón Llorens
Departament de Ciència de la Computació i Intel·ligència Artificial
Universitat d’Alacant
Presentación de UETIC 2017 (Estado de las TIC en la Universidades del Ecuador)
Hoy, 14 de marzo de 2018, ha tenido lugar la presentación del informe UETIC 2017 (Estado de las Tecnologías de la Información y la Comunicación en las Universidades Ecuatorianas), en el marco del IV Foro para Directores de TIC de la Universidades del Ecuador (CIO University). El infome ha sido publicado por la Red Nacional de Investigación y Educación del Ecuador (CEDIA).
El informe UETIC 2017 analiza el estado de las Tecnologías de la Información y la Comunicación en las Universidades Ecuatorianas.
Medir es necesario para poder mejorar. Desde este momento disponemos de valores medios correspondientes a las 37 universidades participantes en el estudio. Los indicadores están estructurados teniendo en cuenta cinco dimensiones TIC: organización, servicios, sistemas de información, infraestructura y seguridad.
Pero medir no es suficiente. Ahora las universidades ecuatorianas, a nivel individual y como sistema, deben establecer las estrategias para convertir las TIC en un aliado estratégico que les permita abordar la transformación que la sociedad del conocimiento demanda a las instituciones de educación superior.
El informe se puede descargar desde www.cedia.edu.ec/publicaciones/libros (pdf)
UNIVERSITIC 2017: análisis de las TIC en las Universidades Españolas
Como viene siendo habitual cada año, la Comisión Sectorial de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones (TIC) de Crue Universidades Españolas ha publicado el informe UNIVERSITIC, que en su duodécima edición tiene por título UNIVERSITIC 2017: análisis de las TIC en la Universidades Españolas (descargar pdf).
Este informe se basa en un catálogo de indicadores que permite determinar, a modo de radiografía, la situación de las TI en las universidades españolas desde las perspectivas de descripción y de gestión, lo que nos permite disponer tanto de un inventario detallado y evidencias de uso como de una colección de buenas prácticas de referencia.
Complementariamente, en esta edición, se analizan los temas claves y las expectativas TI de las universidades españolas para 2017, se hace un repaso por distintos aspectos relacionados con la seguridad de la información, se reitera el compromiso de las universidades con el gobierno TI y el nuevo protagonismo del CIO y nos describe los ecosistemas tecnológicos universitarios, como solución integradora para la gestión compleja de los sistemas de información universitarios que los tiempos demandan.
En esta edición se mantiene el buen nivel de participación, con 49 universidades (43 públicas y 6 privadas), que recogen el 84% de los estudiantes universitarios españoles.
Todas las ediciones de este informe se pueden encontrar en:
http://www.crue.org/SitePages/Universitic.aspx
http://tic.crue.org/publicaciones/#universitic
Informatics for All. The strategy
Informatics for All. The strategy
ACM Europe & Informatics Europe
February 2018
Informatics for All is an initiative devised jointly by ACM Europe and Informatics Europe. Its purpose is to give due recognition to Informatics as an essential foundational discipline for education in the twenty-first century. Informatics is the science underpinning the development of the digital world, and it is having a profound effect on all aspects of modern society. The discipline has fundamental conceptual and practical facets. The considerable economic impact of its technological developments, as well as its role in empowering research and development across all sectors, has created an imperative to address educational issues.
https://www.acm.org/binaries/content/assets/public-policy/acm-europe-ie-i4all-strategy-2018.pdf
Frases entresacadas e ideas interesantes que puedo utilizar:
(Página 4)
“This situation is particularly relevant since it shows that having a curriculum in place is a necessary but not sufficient condition to ensure reaching the goal of widespread and effective informatics education; teacher preparation is also essential”.
(Página 5)
“This suggests a two-tier strategy for Informatics education at all educational levels: as a specialisation, i.e. a fundamental and independent subject in school and in study programmes in higher education; and as the integration of Informatics with other school subjects and study programmes. For both approaches well-educated and skilled teachers are a vital requirement.”
citius, altius, fortius (más rápido, más alto, más fuerte)
citius, altius, fortius
(más rápido, más alto, más fuerte)
Discúlpeme el lector amante del deporte que piense que voy a hablar de los Juegos Olímpicos. No es así, voy a hablar del futuro y de cómo cambian las cosas con la irrupción de la inteligencia artificial y la robótica. Me apoyo en las olimpiadas como metáfora para hablar de tecnología porque el motor de ambas es el afán de superación del ser humano.
El lema olímpico es citius, altius, fortius. Y la tecnología nos enfrenta continuamente a la vorágine de dispositivos más veloces, con más memoria y más interconectados. Y aunque este afán de mejora continua es loable, preocupan los límites a esta desbocada carrera. Los límites de los deportes olímpicos están en la propia naturaleza humana, en la fisiología de nuestros cuerpos. Y aunque hemos sido capaces de llevar nuestros límites mecánicos a extremos inimaginables, los récords están llegando a su techo. Pero las inteligencias artificiales no se enfrentan a las limitaciones que imponen las leyes de la física. Con la digitalización del mundo, lo estamos convirtiendo todo en datos. Una enorme cantidad de datos. Para Kurzweil cuando “un ámbito de la ciencia o la tecnología se convierte en información, se acelera y crece exponencialmente”. Y el impacto de este comportamiento exponencial cuesta de entender a la mente humana. Por tanto, ¿dónde están los límites de la tecnología?
Las paralimpiadas surgieron para que pudieran participar atletas con distintos tipos de discapacidades y promover el trato igualitario de los atletas con discapacidad con los atletas olímpicos. En el sistema de clasificación funcional de los atletas, se analiza el impacto de la discapacidad en su rendimiento deportivo. Se supone que estos atletas tendrán unas marcas inferiores. Pero si logran las metas mínimas necesarias para clasificarse en la disciplina, podrán participar en los juegos olímpicos tradicionales. La innovación ha facilitado la creación de nuevos y excepcionales avances que han acercado el deporte a muchas personas con discapacidad. Pero al mismo tiempo, los atletas con deficiencias, que utilicen la tecnología para suplir esa deficiencia, ¿podrán conseguir mejores marcas que los atletas olímpicos?
Estamos acelerando la evolución de los humanos, adelantando por la derecha a la selección natural por medio de la ingeniería. Los ciborgs son seres que combinan partes orgánicas con partes no orgánicas. En cierta manera somos ciborg desde hace mucho tiempo, ya que solemos llevar gafas, audífonos, implantes en el corazón y otros dispositivos que nos permiten mejoras en algunos aspectos sensoriales y motores en los que tenemos deficiencias. Y no paramos de perfeccionar nuestra fusión con la técnica: retinas artificiales que podrían devolverle la vista a personas con problemas de visión, exoesqueletos que protegen contra lesiones y aumentan las prestaciones o microchips implantados en el cuerpo. A las mejoras mecánicas ahora estamos añadiendo mejoras en la toma de decisiones fruto del análisis masivo de datos. En el futuro tendremos características inorgánicas inseparables de nuestros cuerpos que modificarán nuestras capacidades, pero ¿también nuestras personalidades e identidades?
Los miembros biónicos surgen como sustitutos de miembros amputados para suplirlos. Aunque son pobres sustitutos de los originales, su potencial es ilimitado, al combinar tecnología e información. ¿Qué ocurrirá cuando los brazos biónicos sean mucho más poderosos que sus precursores orgánicos? Además, su mantenimiento es más simple: cuando se deterioran, se cambian y arreglado. Y si hablamos de crear criaturas, ¿podemos escapar a la maldición de Frankenstein? En la novela de Mary Shelley, el monstruo artificial queda fuera de control y causa estragos. La novela encerraba una moraleja, para advertirnos del peligro de jugar a ser dioses. Hay que ser conscientes de los riesgos y concentrarnos en maximizar el potencial positivo de las nuevas tecnologías.
La tecnología está rodeada de paradojas. ¿Los atletas paralímpicos, convertidos en ciberlímpicos, adelantarán a los atletas olímpicos gracias a la ayuda de la tecnología usada para suplir su discapacidad? ¿Atletas sin deficiencias, se inmolarán para poder incorporar esas mejoras que les da la tecnología, simplemente por el hecho de obtener mejores marcas? No es una broma pensar que haya atletas que sustituyan órganos sanos para mejorar su rendimiento. Sirva como ejemplo la cirugía estética, que nació para reconstruir el aspecto original en caso de accidentes o para tratar a personas con problemas psicológicos, y ahora es utilizada por personas normales por el mero propósito de ser más guapas (por cierto, objetivo no siempre alcanzado).
Los campeones olímpicos son lo más parecido que hay al superhombre. Pero el superhombre ¿vendrá de la mano de la tecnología? Una vez alcanzado el súper ¿le quedará algo de hombre? La tecnología avanza a pasos agigantados y nos llevará a un futuro incierto, pero no podemos ni debemos pararla. Frente al avance de la tecnología debemos ser más humanos. Los retos a afrontar van en la línea del comportamiento ético, de la seguridad, de la libertad y de normas de convivencia. El monstruo a derrotar no es tanto la inteligencia artificial como la estupidez humana.